CONTA CONTE PER ALS NOSTRES XIQUETS I XIQUETES

Facebook

Conte La Caputxeta roja

 

Hi havia una vegada una xiqueta bonica com un sol que era molt famosa al seu poble. Voleu saber per què? Pos era tan famosa  perquè sempre duia posada una capa en una caputxeta de color roig. És per això que la gent la cridaven… Com? Qui sap lo seu nom? Caputxeta Roja!

Un dia, la mare de la caputxeta li va dir:

-Caputxeta, filla meua, hauries d’anar a portar un cistellet de fruita i llet calenteta a la iaia perquè no es troba massa bé.

La caputxeta, que era molt bona xiqueta, va dir:

-Molt bé mare, ara acabo els deures d’escola i vaig a visitar la iaia.

Però no us penseu que la iaia vivia al costat de la caputxeta… Algú sap a on vivia? Vivia al bosc, i no era la única que hi vivia! Sempre que la Caputxeta hi anava, sa mare li recomanava el mateix:

-Filla meua, para molt de compte, ja saps que pots trobar-te el llop que viu al bosc i que és feréstec. Si el veus, amaga’t!

La Caputxeta va dir a sa mare que no patigués i va marxar.

Anava cantant i saltant, perquè era una xiqueta molt alegre, i en lo soroll que anava fent quan entrava al bosc, molt prompte, lo llop va saber que tenia una acovidada, així que va sortir del seu amagatall i va dir a la xiqueta:

-Hola, Caputxeta. A on vas tan contenta i tan preciosa?

La Caputxeta se va esglaiar, però el llop sabia ser tan amable quan volia que en un minut la xiqueta va oblidar les recomanacions de sa mare i es va posar a parlar en ell. Trobeu que va fer bé la Caputxeta de no creure sa mare?

Caputxeta: Ai, m’has espantat! Hola llop. Vaig a casa de la iaia a portar-li un cistellet ple de fruita i lleteta perquè no es troba molt bé.

Llop: Eres una xiqueta tan bona, Caputxeta… Escolta, no trobes que cada vegada que vas a casa de la iaia te costa molt arribar-hi? Jo conec un camí molt més curt. Si te l’ensenyo arribaràs molt abans i podràs estar més temps en ella.

Caputxeta: Ah, bé! La iaia estarà contenta si li dic que em puc quedar més que els altres dies.

Què trobeu: que el llop estava dient la veritat o que va enganyar la pobra Caputxeta? La va enganyar d’allò més, perquè aquell camí era molt més llarg que el que normalment fea servir la xiqueta. Això lo llop ho va fer perquè va pensar que si arribava a casa de la iaia abans que la Caputxeta, primer se la menjaria a n’ella i de postres se menjaria la Caputxeta.

Lo llop va arribar ràpidament a casa sa güela i va fer la veu de la Caputxeta:

-Hola, iaia. Sóc la teua néta: la Caputxeta. Vinc a portar-te un cistellet de coses bones per a menjar…

I la pobra iaia va dir:

-Quina alegria més gran! Passa, passa, preciosa, que la porta està oberta.

Allavontes lo llop va obrir la porta i d’una revolada va saltar damunt de la iaia que estava gitada al seu llit. I què penseu que va fer el llop en la iaia? Se la va menjar!

En acabat de fer el rotet, lo llop va vestir-se en la camisa de dormir de la iaia i el seu gorret, i es va gitar al llit.

Finalment, al cap de tres hores, la pobra Caputxeta va arribar molt cansada.

Caputxeta: Hola, iaia. Vinc a portar-te el cistellet ple de fruita i lleteta, arribo tan tard perquè el llop, que és molt dolent, m’ha enganyat.

Lo llop, fent la veu de la iaia va dir:

-Quina alegria, Caputxeta! Passa, passa, que la porta està oberta. Estic gitada perquè no em trobo massa bé, saps?

Caputxeta: Sí, ja ho sé iaia, per això la mare m’ha dit que et portés lo cistellet. Iaia, realment fas una cara molt estranya. Sí que et deus trobar malament, sí. De fet, trobo que avui tens uns ulls molt grossos.

Llop: Són per a mirar-te millor.

Caputxeta: Ah, iaia! I quin nas més gros que tens!

Llop: És per a ensumar-te millor.

Caputxeta: Ai, i quines orelles més grosses que tens!

Llop: Són per a sentir-te millor.

Caputxeta: Ah, iaia! Quina boca més grossa que tens!

Llop: És per a menjar-te millor!

La Caputxeta, com ja heu sentit, va cridar molt abans que el llop se la mengés tota. I al mateix temps que ella cridava, passava, per casualitat, un llenyater pel camí del costat de la casa. Lo llenyater ho va sentir tot i va dir:

-Què són estos crits? Heu sentit això? He d’entrar immediatament dins la casa per a saber què ha passat, sort que porto la destral!

Lo llenyater, que era molt fort i molt valent, va trencar la porta i quan va vore que el llop ferotge s’havia empassat la Caputxeta i la seua iaia, va deixar-lo sense sentit d’un cop de destral i li va obrir la panxa. Miraculosament la iaia i la néta encar estaven vives. Allavons lo llenyater va dir:

-No sé com és que encar no l’hai matat este llop!

I va aixecar la destral per a matar-lo. Però la Caputxeta el va aturar i va dir:

-No ho faces, llenyater! Estic segura que si li donem una segona oportunitat lo llop canviarà i serà bon xic.

I així va ser com la iaia li va cosir la panxa al llop. I quan se va despertar del cop i va saber que la Caputxeta li havia salvat la vida va prometre que ja no seria mai més lo llop feréstec, sinó l’amable llop del bosc. I així va ser per sempre més. I tots van ser feliços i van menjar anissos.

I conte contat, ja s’ha acabat. Vos ha agradat?

 

Gatrondario.com, Periòdic Digital en Valencià, Notícies en Valencià.

CUENTA CUENTO PARA NUESTROS NIÑOS Y NIÑAS

Facebook

Cuente Caperucita roja

Había una vez una niña bonita como un solo que era muy famosa en su pueblo. Queréis saber por qué? Pues era tan famosa  porque siempre llevaba puesta una capa en una capucha de color rojo. Es por eso que la gente la llamaban… Cómo? Quién sabe lo suyo nombre? Caperucita Roja!

Un día, la madre de Caperucita  le dijo:

-Caperucita, hija mía, tendrías que ir a traer una cestita  de fruta y leche calentita a la abuelita porque no se encuentra demasiado bien.

Caperucita, que era muy buena niña, dijo:

-Muy bien madre, ahora acabo los deberes de escuela y voy a visitar a la abuelita.

Pero no os penseis que la abuelita vivía cerca de Caperucita… Alguien sabe donde vivía? Vivía al bosque, y no era la única que vivía! Siempre que Caperucita iba, su madre le recomendaba el mismo:

-Hija mía, para mucha cuenta, ya sabes que puedes encontrarte con el lobo que vive en el bosque y que es indómito. Si el oyes, escóndete!

Caperucita dijo a su madre que no se preocupara y marchó.

Iba cantando  y saltando, porque era una niña muy alegre, y en el ruido que iba haciendo al entrar al bosque , hizo que el lobo se despertara , así que salió de su escondrijo y dijo a la niña:

-Hola, Caperucita. Donde vas tan contenta y tan preciosa?

Caperucita se sobrecogió, pero el lobo sabía ser tan amable cuando quería que en un minuto la niña olvidó las recomendaciones de su madre y se puso a hablar en él. Encontráis que hizo bien Caperucita de no creer a su  madre?

Caperucita: Ay, me has asustado! Hola lobo. Voy a casa de mi abuelita a llevarle  una cestita  llena  de fruta y leche porque no se encuentra muy bien.

Lobo: Eres una niña tan buena, Caperucita… Escucha, no encuentras que cada vez que vas a casa de la abuelita te cuesta mucho llegar? Yo conozco un camino mucho más corto. Si te lo enseño llegarás mucho antes y podrás estar más tiempo con ella.

Caperucita: Ah, bien! La abuelita estará contenta si le digo que me puedo quedar más que los otros días.

Qué pensáis??? : que el lobo estaba diciendo la verdad o que engañó la pobre Caperucita? La engañó de lo más, porque aquel camino era mucho más largo que el que normalmente hacia la niña. Esto el  lobo lo hizo porque pensó que si llegaba a casa de la abuelita  antes de que Caperucita, primero se la comería a ella y de postre se comería Caperucita.

El  lobo llegó rápidamente a casa de la abuelita e hizo la voz de Caperucita:

-Hola, abuelita . Soy tu nieta: Caperucita.,vengo a traerte una cestita  de cosas buenas para comer…

Y la pobre abuelita  dijo:

-Qué alegría más grande! Pasa, pasa, preciosa, que la puerta está abierta.

Entonces el  lobo abrió la puerta y de un  saltó encima de la abuelita que estaba acostada a su cama. Y que pensáis que hizo el lobo con la abuelita? Se la comió!

Después de eruptar tras haberse comido a la abuelita , el  lobo se vistió con la camisa de dormir de la abuelita  y su gorrito, y se va acostar en la cama.

Finalmente, al cabo  de tres horas, la pobre Caperucita llegó muy cansada.

Caperucita: Hola, abuelita. Vengo a traerte una cestita  llena  de fruta y  leche, llego tan tarde porque el lobo, que es muy malo, me ha engañado.

El lobo, haciendo la voz de la abuelita dijo:

-Qué alegría, Caperucita! Pasa, pasa, que la puerta está abierta. Estoy acostada porque no me encuentro demasiado bien, sabes?

Caperucita: Sí, ya lo sé abuelita, por eso mi madre  me ha dicho que viniera a traerte la cestita. Abuelita , realmente haces una cara muy extraña. Sí que te debes de encontrar mal, sí. De hecho, encuentro que hoy tienes unos ojos muy grandes.

Lobo: Son para mirarte mejor.

Caperucita: Ah, abuelita ! Y qué nariz más grande  que tienes!

Lobo: Es para olerte mejor.

Caperucita: Ay, y qué orejas más grandes que tienes!

Lobo: Son para oírte  mejor.

Caperucita: Ah, abuelita! Qué boca más grande que tienes!

Lobo: Es para comerte mejor!

Caperucita, como ya habéis oido, grito mucho antes que el lobo se la comiera toda. Y al mismo tiempo que ella gritaba, pasaba, por casualidad, un leñador por el camino del lado de la casa. El  leñador lo oyó todo y dijo:

-Qué son estos gritos? Habéis oido esto? Tengo que entrar inmediatamente dentro de la casa para saber qué ha pasado, suerte que llevo el hacha!

El leñador, que era muy fuerte y muy valiente, rompió la puerta y cuando vio que el lobo feroz se había comido a Caperucita y su abuelita, lo dejó sin sentido de un golpe de hacha y le abrió la barriga. Milagrosamente la abuelita  y la nieta aun  estaban vivas. Entonces  el leñador  dijo:

-No sé porque aun no he matado este lobo!

Y levantó la hacha para matarlo. Pero Caperucita lo paró y dijo:

-No lo hagas, leñador! Estoy segura que si le damos una segunda oportunidad el lobo cambiará y será buen chico.

Y así fue como la abuelita le cosió la barriga al lobo. Y cuando se despertó del golpe y supo que Caperucita le había salvado la vida prometió que ya no sería nunca más el lobo indómito, sino el amable lobo del bosque. Y así fue por siempre jamás más. Y todos fueron felices y comieron perdices.

Y cuento contado, ya se ha acabado. Os ha gustado?

Gatrondario.com, Periódico Digital en Valenciano, Noticias en Valenciano.

A %d blogueros les gusta esto: