L’origen de la producció d’oli d’oliva cal buscar-lo en les costes del llevant mediterrani, i a Síria, Líban, Palestina i Israel. En aquesta zona es va començar a extraure’s oli de les olives silvestres. A Egipte, es va començar a usar l’oli d’oliva amb finalitats cosmètics, ja els egipcis apuntaven a Isis com la deessa que va ensenyar als homes el cultiu de l’olivera. Els mateixos egipcis van començar a comercialitzar l’oli d’oliva. A l’interior de les cambres funeràries poden veure’s representats atuells i àmfores amb oli d’oliva. Prompte s’estendria al mediterrani, sent part integrant de la trilogia: pa, vi, oli.
La producció oleícola va arribar a través de la conquesta micènica de Creta. En l’origen mític d’Atenes, l’olivera exerceix un paper fonamental, perquè diu la tradició que tant Atenea com Posidó van voler tindre sota la seua protecció a la nova ciutat i per a això Zeus va oferir un present als atenesos, preferint aquests el present d’Atenea, un plançó d’olivera.
Durant les competicions gimnàstiques, els grecs s’ungien amb oli d’oliva mesclat amb cendra, que després es netejaven usant un artefacte de bronze o coure anomenat «estrigilo».
En l’època de l’expansió colonial grega, els grecs van portar la producció d’oli a Itàlia.
Els fenicis, el gran poble comerciant de l’antiguitat mediterrània, van portar el cultiu de l’olivera a les costes del sud de la Península Ibèrica, l’actual Andalusia. Prompte aquesta terra hauria de convertir-se en una de les principals zones de producció de l’or líquid. Van ser els fenicis els que així mateix van introduir la producció oleícola al Magreb i Sardenya.
Amb Roma el consum d’oli d’oliva arriba als confins de l’imperi, a les ennuvolades fronteres de Británia i a les nevades planes danubianes.