Els orígens d’esmorzarots a Benifairó de la Valldigna

Facebook

Estava a Benifairó de la Valldigna, el meu poble. Tenia vora 6 anyets i m’acabava de despertar, estava impacient, il·lusionat i amb molta gana de començar el dia. Aquell dia era un dels millors d’aquells meravellosos anys per a mi. Em vaig vestir junt a l’ajuda de la meua mare Júlia i després de donar-li el bon dia a la meua uela Mer, em vaig dirigir cap a l’horta amb els meus germans Sergi i Òscar.

Allí ens esperava el nostre uelo Vicent, més conegut al poble com «Vicent el Nostre», aiiiss! si em sentira¡ em diria Alex¡¡¡ Vicent de «Rosalia», i és que junt als seus 5 germans es van criar junt a un motor, on va gafar el nom de sa mare «Rosalia», d’ahí el seu malnom.

Vicent de «Rosalia» representava la figura del llaurador per excel·lència, on cuidava i estimava les terres com si foren part d’ell. La natura era llesta i després de tot aquest esforç, amor i dedicació diària es transformava en una producció immillorable, d’on ens alimentava a tota la família al complet.

Era un dia assolejat i on el «primo» Andreu i jo ens ensenyàvem a com agafar l’aixà, una ferramenta que en aquells moments era més llarga que nosaltres...per una banda estaven els meus cosins Benet i Jose, fent cavallons i per l’altra Vicent i Fran ficant canyes, mentre el meu tio Vicent estava supervisant-ho tot. Pel que fa als meus germans, Òscar i Sergi, feien la guerra pel seu compte amb la carretilla amunt i carretilla avall.

Respiràvem un aire pur, on era encisador l’aroma d’azahar, estàvem tots gaudint de la natura treballant i no paràvem de riure’ns, escoltant als majors contant acudits i anècdotes, la veritat és que era un clima molt especial. De sobte, a les 10 en punt «m’auelo» Vicent deia:    -Xiquets esmorzem? Andreu i jo ens vam mirar, i els dos al mateix temps vam dir:      -Això que és? De sobte va ixir el ti Benito, el fuster del poble, encara que per bona part del poble era conegut com li deien al seu pare, Benito «el coixo«, duia un tablero de fusta, que feia de taula i els altres vam agafar cadascú un caixo buit de tarongens per seure.

M’auela Mer del Nostre, junt amb ma mare i les meues ties: Mer, Mari i Tere havien preparat uns entrepans de truita amb llonganissa i tomaqueta natural del terme, una bona amanida i pebre amb samorra, la meua cosina Isa, l’única dona en l’horta es va unir i no parava de somriure.

Andreu, Isa i jo ens vam quedar bocabadats de l’esmorzarot que ens estàvem pegant, veíem com «m’auelo» i el seu fill Vicent pegaven trago de la bota, barrejada per vi i mistela de la cooperativa, i tots érem molt feliços, no paràvem de somriure, gaudíem de la natura, de les terres de m’auelo i del més important: de la família.

Cada any repetíem el mateix ritual fins que el físic de m’auelo Vicent, va dir prou, a causa del seu desgast portant totes les terres, una fotracá de fanecaesell assoles… Vam traslladar aquest ritual als bars del poble. En primer lloc quedavem tots al pi redó, un emblema a Benifairó de la Valldigna, on familiars i amics l’utilitzaven com apunt de retrobament i d’acomiadament, els xiquets jugaven, pujaven a les rames, mentres els llauradors aprofitaven l’ombra per descansar una estona, molts records i tots bons ens porta aquest emblema del nostre poble.

Després decidiem on anar: Bataller, Àncora, Alexis, Poliesportiu, Avinguda, LLar de Jubilats… on els últims esmorzarots junt a m’auelo els vam fer a Simat de la Valldigna, al Trinquet, just al costat del Monestir Santa Maria de la Valldigna, recorde cóm si fora ahir quan el cambrer venia per a que li demanarem l’entrepà…el meu uelo Vicent sempre alçava el braç amb el puny tancat i deia: -jo el vull com el puny¡¡ jajaja, ho feia per a dir que li ficara només mig entrepà, ja que tota la vida acostumat a la pallissa física al camp...ara l’home només el volia com el puny¡¡¡ quan ens portaven el puny d’entrepà, de seguida sempre em mirava i em dia –Alex¡ fica un gotet de vi blanc i una volta li’l posava, em pegava una palmà a l’esquena somrient i em deia: –Ayy Valent¡¡

Després sempre allargàvem per fer-nos una misteleta al Bar Sagastajunt a la font gran de Simat. Des d’esmorzarots aquesta és la nostra història i els nostres orígens, on recordem amb alegria als que no estan, sobretot a la ti Mari, que ens va deixar molt prompte, per culpa d’una malaltia. Ens tenia a tots els nebots com a fills, cada dia la portarem sempre dins del nostre cor.

Alexis Pellicer i Gil.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

A %d blogueros les gusta esto: