Hem vingut a gaudir amb Vicent Andrés Estellés, la veu de un poble¡

Facebook

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, València; 4 de setembre de 1924-València; 27 de març de 1993) va ser un periodista i poeta espanyol. És considerat com un dels principals renovadors de la poesia contemporània en valencià, amb un paper similar al que van tindre en altres èpoques Ausiàs March i Joan Roís de Corella.

Quan va començar la Guerra Civil Espanyola tenia dotze anys i durant la mateixa va aprendre l’ofici de pintor i d’orfebreria, si bé també va aprendre mecanografia. La guerra va influir especialment la seua obra, sent la mort un tema recurrent.

En 1942, quan tenia díhuit anys, es va anar a estudiar periodisme a Madrid. Tres anys després faria el servei militar a Navarra. Amb 24 anys, va tornar a València i va treballar com a periodista en el diari Les Províncies, fent tota classe de reportatges. Va entaular amistat amb Joan Fuster, Xavier Casp i Manuel Sanchis-Guarner, escriptors valencians rellevants de l’època i va conéixer a Isabel, que acabaria convertint-se en la seua dona i marcaria també la seua obra literària.

En 1955 es va casar amb ella i van tindre junts una filla que va morir al cap de quatre mesos, ancorant-ho ja per sempre en el tema de la mort en la seua obra, en particular el «Coral romput», inspirat en aquest fet.

En 1958 va arribar a ser redactor cap de «Les Províncies», fins a l’any 1978, quan una decisió arbitrària el va obligar a jubilar-se anticipadament.​

Aquest acomiadament li va suposar una jubilació anticipada als 54 anys, per la qual cosa es va poder dedicar íntegrament a la seua obra, participant en mostres i altres activitats culturals. De fet, en el mateix any 1978 rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En 1984 rep el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a Benimodo, una localitat de la comarca valenciana de la Ribera Alta, i combina la poesia amb la prosa. Rep nombrosos premis i homenatges com el dels «*Premis Octubre» en 1990.

Vicent Andrés i Estellés, un dels més grans poetes en valencià (nascut a Burjassot) del segle XX, té una obra diversa i molt extensa. Encara que és més coneguda la seua poesia, també va escriure novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe, i sempre des d’un prisma popular, quotidià, senzill, directe, i fins i tot vulgar.

És un dels poetes més musicats en valencià. Ovidi Montllor és potser qui més ho ha musicat, destacant la seua versió del poema Els Amants que ha sigut interpretada nombroses vegades en directe. Altres cantants, cantautors, o grups que li han musicat són Paco Muñoz, Celdoni Fonoll, Maria de la Mar Bonet, Obrint Pas, Remigi Palmero, Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els pavesos, Lluís el Sifoner, Esteve Ferre, entre altres. El mestre Enrique Belenguer Estela va musicar el poema *Cançó de *bressol, component una cançó coral a 4 veus soles (tiples, alts, tenors i baixos).

L’estètica d’Estellés ha sigut descrita com “irada”, perquè en ella existeix una triple opressió.

Personal: Descriu una situació vital on la persecució i la humiliació són constants. On autoafirmar-se i actuar en conseqüència implica forçosament aquesta situació. Mostra l’amor com a possibilitat de salvació i redacció.

Col·lectiva: Descriu una vida col·lectiva on existeix la misèria econòmica, la por de ser représ socialment i una situació d’incultura que assota al poble, del qual se sent part.

Nacional: Mostra un esquinçament, una sensibilitat ferida pel segrest d’una cultura, llengua i país. Sensible a la lluita del poble valencià i per la dignificació de la seua cultura pròpia.

Existeixen entre els seus motius temàtics més recorreguts: la mort, l’amor i l’erotisme, la fam, l’opressió política i la quotidianitat que serveix per a enllaçar aquestes temàtiques des d’una gran multiplicitat formal i tonal.

Facebook

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

A %d blogueros les gusta esto: