Vicent Marco a la novel·la pàg

—Veig que t’espatllat el somni. Com tens la cama de bona matinada? —Digué Joan amoïnant-se i amb aire afligit i compungit. —De molta categoria, com diria el meu amic de Benifaió, Vicent Marco. Fins i tot i al meu parer crec que puc anar-me’n amb tu —replicà l’amic com si tinguera una escletxa oberta a l’esperança—. Mira, mira —va fotre un breu esforç per aixecar-se, però les intensions no corresponien pas amb el dolor que li bombejava per les venes. Rondinà pronunciant sols la primera vocal del vocabulari. —Déu faça que pogueres vindre! I ho dic de tot cor i de bona veritat i fe. No patesques. Ja veuràs com demà estàs millor que un saltimbanqui —un silenci lat de paraules, perquè l’amic continuava queixant-se malgrat que intentava copar-ho. Joan l’esguardava aixafant-se els llavis i pensatiu. Però no seria ell qui faria un esvoranc al silenci per perllongar el temps. —Què hi fas sense fer moviment? Que t’ha fiblat ara? Per ventura rumies en escapolir-te? Si ho fas potser que el sol et quemi la pell abans d’haver-te agafat una insolació, i després series devorat per tot depredador —deia l’amic alhora que estiregassava la cama i petava les dents emblanquides. A l’amic no li feia gens ni mica de gràcia que el deixara més entotsolat que un pidolaire en Nova York. Havien pres la iniciativa junts i també volia enllestir-la com de bell antuvi. Però ambdós compartien un pensament gaire semblant, i això explicava que si haguera estat Joan el malferit, l’amic també s’haguera begut l’enteniment i se n’haguera anat sense ell. Però no era així. Més voldria ell.